MÚSICA
Set discos per
escoltar a poc a poc
Hi ha discos que sonen de fons i discos que canvien la temperatura d’una habitació. Els segons rarament són els més sonats ni els més recents. Algú els va gravar amb temps, amb bones mans i sense massa pressa per agradar a tothom.
Tenir tota la música del món a la butxaca ha creat un problema curiós: sobra oferta i falta criteri. Triar bé s’ha convertit en una manera de tenir cura, com escollir un bon pa o un bon oli. Amb la música, a més, hi ha ciència al darrere. Una revisió publicada el 2020 a la revista Health Psychology Review va reunir els resultats de 104 assaigs controlats i va concloure que escoltar música redueix l’estrès, tant en mesures fisiològiques, com el ritme cardíac, com en la sensació que declara cada persona.
assaigs controlats analitzats
participants en total
Font: de Witte et al., Health Psychology Review, 2020
La selecció que segueix reuneix set discos de països, dècades i estils molt diferents. Se sembla poc pel so. El que tenen en comú és que cap necessita soroll per sostenir-se, que les seves cançons parlen de casa, d’amistat, de caminar o de no dir res, i que estan fets amb un ofici que es nota a la desena escoltada.
Tota la música a la butxaca. Triar continua sent cosa nostra.
Set discos, sense pressa
Per a matins lents
In Between Dreams
Jack Johnson · 2005
Gravat a Hawaii i produït per Mario Caldato Jr., és un disc de guitarra acústica, percussió suau i una veu que sembla cantar sense aixecar-se del sofà. “Banana Pancakes” té fama de cançó de diumenge al matí i se l’ha guanyada. “Better Together” i “Sitting, Waiting, Wishing” mantenen el mateix pols tranquil fins al final.
Per a tardes de diumenge
Getz/Gilberto
Stan Getz i João Gilberto · 1964
Gravat a Nova York el 1963 amb Antonio Carlos Jobim al piano, va portar la bossa nova a mig món i va ser el primer disc de jazz que va guanyar el Grammy a l’àlbum de l’any, el 1965. La veu d’Astrud Gilberto a “The Girl from Ipanema” és una lliçó de senzillesa. El saxo de Stan Getz sona com algú que abaixa la veu a propòsit.
Per cuinar en companyia
Still Bill
Bill Withers · 1972
“Lean on Me” va ser número u als Estats Units el 1972 i encara es canta arreu del món. La resta del disc és soul de cambra: guitarres acústiques, una base rítmica continguda i una veu que no necessita ornaments. Funciona molt bé amb algú al costat pelant verdures.
La música que millor envelleix sol ser la que no va tenir pressa per cridar l’atenció.
Per a tardes de pluja
No Need to Argue
The Cranberries · 1994
Més enllà de la cançó més coneguda, el segon disc de la banda de Limerick guarda balades com “Ode to My Family” i “Ridiculous Thoughts”, sostingudes per la veu de Dolores O’Riordan, amb aquell trencament tan particular. Guitarres netes, melodies llargues i una sensació d’abric, molt adequades per a una tarda de pluja.
Per a llargues tardes d’estiu
Con Todo el Mundo
Khruangbin · 2018
Un trio de Houston que barreja soul, dub, funk tailandès i sons de l’Orient Mitjà. Gairebé no hi ha lletra. La guitarra de Mark Speer, el baix de Laura Lee i la bateria de Donald Ray Johnson deixen molt d’aire entre nota i nota. Peces com “Maria También” i “August 10” demanen finestres obertes.
Una regla casolana que funciona: un disc per setmana. Si al setè dia encara abelleix, ja forma part de la casa.
Per llegir i concentrar-se
I Giorni
Ludovico Einaudi · 2001
El pianista torinès va compondre aquest disc després d’un viatge a Mali, i en algunes peces sona la kora de Ballaké Sissoko. “Nuvole Bianche” obre un espai de calma en pocs minuts. Piano, cordes i silencis que també formen part de la música. Acompanya bé la lectura, la feina que demana concentració o l’hora abans d’anar a dormir.
Per a un sopar tranquil
Ali and Toumani
Ali Farka Touré i Toumani Diabaté · 2010
Dos grans de Mali, un amb guitarra i l’altre amb kora, van gravar aquest disc a Londres el 2005. Es va publicar el 2010, quatre anys després de la mort d’Ali Farka Touré. És una conversa entre dos instruments que s’escolten amb atenció, a un ritme que és el de qui no té res a demostrar.
Com donar-los espai
Un disc complet dura entre trenta i cinquanta minuts, més o menys el que triga a fer-se un guisat o a llegir-se un capítol. Escoltar-lo sencer, en l’ordre en què es va gravar, és una de les maneres més senzilles de fer una cosa a poc a poc. Les llistes aleatòries són còmodes, però desfan el que l’artista va ordenar amb cura.
No cal un equip car. Uns bons auriculars o un altaveu petit a la cuina són suficients. Ajuda triar el disc abans de començar, silenciar el telèfon i deixar que la primera cançó faci de senyal que comença una altra part del dia.
També compta la qualitat de la gravació. Gairebé tots aquests discos es van registrar amb instruments reals, en sales reals i amb poques capes de producció, i això es percep tan bon punt s’escolten amb atenció: se sent la sala i l’aire entre els instruments. Qui tingui un tocadiscos hi trobarà bons motius per estrenar-lo, i qui escolti en streaming pot activar la qualitat alta als ajustos de la plataforma.
Quin va ser l’últim disc que es va escoltar sencer, sense mirar el telèfon ni una sola vegada?
Set discos són un punt de partida. Cada casa acaba tenint els seus, i gairebé sempre arriben per casualitat, de la mà d’algú que va dir escolta això.
Posar un disc i deixar que soni fins al final. De vegades n’hi ha prou.
Fonts i referències
- Martina de Witte et al. Effects of music interventions on stress-related outcomes: a systematic review and two meta-analyses. Health Psychology Review, 14(2), 294-324, 2020. doi.org/10.1080/17437199.2019.1627897
- Recording Academy. Àlbum de l’any, 7a edició dels premis Grammy (1965). grammy.com
