El 1936, l’endocrinòleg Hans Selye va publicar a la revista Nature una breu nota sobre rates sotmeses a fred, ferides i esforç extenuant. Fos quin fos l’agent, l’organisme responia amb un mateix patró. Amb els anys, aquella resposta comuna acabaria rebent el nom d’estrès, un terme que Selye va agafar de la física, on designa la força que s’aplica a un material per posar-lo a prova.

El que té interès d’aquell descobriment és el que deixa entreveure: el cos distingeix malament entre un perill real i una suma de petites exigències. Gairebé ningú no fuig avui d’un depredador. Moltes persones, en canvi, viuen amb l’alarma encesa per una safata de correu, una notificació o una llista de tasques que mai no s’acaba.

Les dades no n’expliquen les causes. Gallup no ho va preguntar i atribuir-les seria endevinar. El que sí que mostren és la mida del fenomen: que a tanta gent tot se li faci pujada no és una raresa personal ni un defecte de caràcter. És una experiència compartida arreu del món.

El pes de triar

L’any 2000, Sheena Iyengar i Mark Lepper van muntar en un supermercat de Califòrnia dues taules de tast de melmelades. Una en tenia 24 varietats, l’altra només 6. La taula gran va atraure més curiosos (se’n va aturar el 60 %, davant del 40 %), però en va comprar un 3 % dels qui s’hi van aturar. A la taula petita, en va comprar un 30 %.

Més tard, Barry Schwartz i el seu equip van mesurar una altra cosa: com viuen les persones que busquen la millor opció possible en cada decisió, a les quals van anomenar maximitzadores. Deien ser menys felices i sentir més penediment, perfeccionisme i símptomes depressius que les que es conformen amb una cosa prou bona. Triar molt cansa. Triar sempre el millor esgota.

Aturar-se també és una decisió.

Aquí és on el «menys és més» del slow living agafa sentit, i no com una estètica de cases blanques i buides. Es tracta de reduir les decisions que una persona porta a sobre cada dia. Comprar poc i bé estalvia temps, diners i atenció. El que s’usa cada dia, el que toca la pell, el que es respira a casa o es porta a taula, mereix més criteri que una compra impulsiva. Els productes naturals i de producció responsable no curen l’estrès, i convé dir-ho clarament, però redueixen la càrrega que el cos i l’entorn han d’absorbir, i duren més. El que es compra amb calma sol cuidar-se millor.

El que no es compra

Un estudi amb gairebé 20.000 persones a Anglaterra, publicat a Scientific Reports el 2019, va trobar que les que passaven almenys 120 minuts per setmana en contacte amb la natura declaraven millor salut i benestar que les que no arribaven a aquest llindar. Tant se valia que fossin dues hores seguides o diverses visites curtes. Un parc de barri també compta.

Les relacions pesen encara més. Una metaanàlisi de 148 estudis i més de 300.000 persones, signada per Julianne Holt-Lunstad i el seu equip, va associar els vincles socials forts amb un 50 % més de probabilitats de supervivència durant el seguiment. Gaudir de les persones properes, asseure’s a taula sense pressa, no és cap luxe. És una de les inversions en salut millor documentades.

Ajudar també apareix a les dades. En un experiment del 2008, Elizabeth Dunn, Lara Aknin i Michael Norton van donar 5 o 20 dòlars a cada participant perquè els gastés aquell mateix dia. Els qui els van gastar en altres persones van acabar la jornada de més bon humor que els qui els van gastar en un caprici propi, fos quina fos la quantitat.

Queda la competitivitat. L’any 1954, Leon Festinger va proposar que les persones s’avaluen comparant-se amb les altres, sobretot quan no hi ha una mesura objectiva. En una cultura de classificacions i aparadors, aquesta comparació no s’apaga mai, i el descans és impossible mentre es juga a quedar per sobre. Alegrar-se de l’èxit d’altri, cooperar, ajudar sense portar el compte, rebaixa una pressió que gairebé ningú no va triar.