Hi ha estiraments que es fan contra rellotge: tres minuts abans de sortir de casa, una cama sobre una cadira, els ulls al mòbil. I hi ha una altra manera d’estirar-se, més antiga, que comença per deixar la pressa de banda.

Vuit segles de brocat

El Baduanjin (八段錦), les «vuit peces de brocat», és una seqüència de vuit moviments que es fan drets, amb respiració lenta i l’atenció posada en el cos. Les primeres referències escrites apareixen en textos de la dinastia Song, cap al segle XII. El nom al·ludeix a la seda teixida amb fils de colors: la idea és que els moviments donin al cos una qualitat contínua i suau, com la d’aquell teixit.

La llegenda l’atribueix al general Yue Fei, que l’hauria ensenyat als seus soldats. L’historiador Meir Shahar, especialista en el Shaolin i les arts marcials xineses, creu que aquesta atribució neix probablement d’un manual de 1624 que esmenta Yue com a mestre d’un llinatge, i no de cap prova que l’hagi inventat. El que és més sòlid és això: una pràctica de salut i no de combat, transmesa per moltes escoles i ensenyada avui en parcs, hospitals i sales d’estar.

Estirar-se com qui segueix l’escletxa

El tercer capítol del Zhuangzi, text fundacional del taoisme, es titula «Yang sheng zhu», que se sol traduir com allò essencial per nodrir la vida. Hi apareix la història del cuiner Ding, que esquarta un bou amb una facilitat que sorprèn el seu senyor. El ganivet, explica, fa dinou anys que l’usa i encara està esmolat com nou, perquè mai talla contra l’os. Cerca els espais entre les articulacions i hi passa. Allà on troba dificultat, alenteix, mira i hi posa encara menys força.

Aquest és el sentit del wu wei, que de vegades es tradueix malament com a passivitat. Descriu una acció que s’ajusta a la forma de les coses i per això gasta poc. Aplicat a un estirament, canvia el gest d’arrel: en lloc de vèncer el múscul estirant-ne, es busca el punt on l’articulació cedeix sola i s’hi espera. El lligam amb el slow living és directe, tot i que conceptual i no històric (el Baduanjin i el Zhuangzi no surten de la mateixa mà). Totes dues idees desconfien d’allò que s’aconsegueix a força d’empènyer.

El que se sap, i el que encara no

Una revisió sistemàtica publicada el 2023 a BMC Complementary Medicine and Therapies, signada per Huiying Lin i el seu equip, va reunir catorze assaigs aleatoritzats amb persones d’edat mitjana i grans. Va concloure que el Baduanjin millorava la força de prensió i diverses proves d’equilibri. Una altra revisió, centrada en el dolor musculoesquelètic i la qualitat del son en persones amb malalties cròniques, va explorar efectes semblants en aquests dos terrenys.

Cal llegir-ho amb cautela. Els mateixos autors de la primera revisió assenyalaven la manca d’evidència d’alta qualitat, i molts dels assaigs són petits i es van fer a la Xina amb poblacions concretes. La lectura raonable és la d’una pràctica de baix risc amb resultats prometedors. No és un tractament.

Dotze minuts, vuit moviments

Cada escola ajusta detalls i el nombre de repeticions varia. El que segueix és una versió senzilla, pensada per fer a casa. La molèstia lleugera d’estirar és normal. El dolor és senyal d’aturar-se. Qui tingui una lesió d’esquena, problemes de tensió arterial o marejos, o es trobi en període d’embaràs, hauria de consultar-ho abans amb un professional sanitari, sobretot pels moviments 5 i 6.

Preparació

Dret, amb els peus a l’amplada dels malucs, els genolls solts i els braços caiguts. La corona del cap apunta al sostre i les espatlles cauen. Es respira així durant un minut, sense corregir res, fins que el cos deixa d’anar per davant del cap.

Al final, les mans es posen l’una sobre l’altra al baix ventre i es respira mig minut amb els ulls tancats. És la part que més se sol ometre i la que fa de la seqüència una cosa més que gimnàstica.

Una rutina que s’aguanta en unes altres

Dotze minuts poques vegades canvien un dia per si sols. El que modifiquen és l’ordre en què passa tota la resta. Un estudi de Phillippa Lally i el seu equip al University College de Londres, publicat el 2010, va seguir durant dotze setmanes 96 persones que volien incorporar una conducta nova. Va estimar quant tardava a fer-se automàtica.

Aquesta dispersió explica per què tantes rutines s’abandonen cap al dia quaranta: la vida es creua pel mig. Una manera de sostenir-les, defensada pel investigador BJ Fogg a Tiny Habits (2019), consisteix a ancorar-les a alguna cosa que ja passa. Després d’apagar el despertador. Després del primer got d’aigua. Abans d’obrir l’ordinador. Els vuit moviments hi caben bé perquè no demanen material ni preparació.

El que es pot verificar és modest: l’evidència disponible apunta a millores d’equilibri i de força en persones d’edat mitjana i grans. La resta pertany a l’experiència de cadascú. Se sol descriure com una cosa acumulativa i discreta, menys rigidesa en llevar-se, espatlles una mica més baixes davant la pantalla, un pas més amable entre el son i l’agenda. Són percepcions subjectives i convé presentar-les així.